IT’S NOT NOT “Boun For The Shine”

BCore'08

It’s Not Not ha vuelto con su tercer álbum “Boun for the shine” y sus correspondientes 14 temas. Si hay pasado crítico, recordemos, hay que tomárselos en serio. It’s Not Not. ¿Punk-rock, hard-rock, ajarelán-rock, ...? Dejémonos de etiquetas que tan sólo confunden y vamos a lo importante, escucharlos: su música, nuestras reacciones. El sabor. “Boun of the shine” es un álbum difícil de apreciar en un primer momento. La primera visita a sus temas es francamente fría, poco acogedora; posición que cambia radicalmente a medida que repites el encuentro sonoro. Música para un lunes post-fin de semana cargado, para chillar en el coche mientras te escapas de la ciudad, para tender la ropa, para pintar un cuadro, para la fiesta de tu vecina del 4º, para cocinar un maigret de pato a la naranja. Para dormir, no. Música, canciones, temas, que se filtran, que se calman en “Comes and Goes” y se retuercen en “Run for your life”. Me llega a parecer la banda sonora de alguna película aun sin estrenar, mejor o peor. Ahora sí, ahora no, tu sí, tu no. Vamos a divertirnos sin tomárnoslos tan en serio. Repite y decide. //

Mercè Llinàs

Eduard Iniesta

Auditori [bcn], 10/4/2008

Tercer concert del 19è festival de guitarra de Barcelona que recordava la trobada d’ex-escoltes nostàlgics. El virtuosisme dels músics i la gran tècnica de l’Eduard amb tot el que tingui corda, no va ser suficient per trencar la fredor que presentava l’auditori. “Secrets Guardats” presenta menys riscs que els anteriors treballs i un optimisme a vegades exagerat. La seva presentació va generar moments de certa monotonia melòdica i de distància entre els intèrprets, molt tècnics i professionals, i els assistents poc efusius. No obstant, temes com “I Giren” composada pel Katà de Miquel Gil, els solos de mandola i els tints marcadament mediterranis que caracteritzen les cançons del Barceloní, van deixar alguns tasts de folk personal i intimista amb certa capacitat de seducció. //

Amanda Tarín

Román |Ofici i inspiració|

Sala Castelló – 4/05/08

Que Román Gil és no només un excel·lent compositor sinó també un valuós instrumentista va quedar demostrat al concert de presentació de “Vía Láctea” a la Sala Castelló. Un concert entre amics en què van desfilar els temes que formen part d'aquest treball i també hi va haver lloc per re-interpretar David Bowie, Roxy Music o Morrissey en un acte de filiació. La complexitat d’algun dels temes —que es manifesta al disc a través dels arranjaments— no va poder reproduir-se amb suficient nitidesa, cosa que pot suposar un llast. Sent així, van sonar millor atacats des d'un plantejament més acústic, en una autèntica demostració d'ofici i inspiració. //

Marta Solé

Jam de sintetitzadors |Dorit Chrysler VS Reac Table|

L’Auditori 6/05/08 – Festival Disgressions

Mitja entrada a la sala Oriol Martorell per una de les propostes més atractives del festival Disgressions: Theremin VS Reac Table, passat i present de la música electrònica. Que el theremin li porta 70 anys d'avantatge a la Reac Table es va palesar amb una rotunditat gairebé ofensiva. Mentre Dorit Chrysler "tocava" —és un dir— el theremin pràcticament com qualsevol instrument clàssic,afegint dosis de teatralitat a la interpretació de temes propis i aliens, els creadors del Reac Table no saben encara què fer amb la seva nova joguina. No és res que jugui a la seva contra en l'àmbit de l'experimentació ja que, precisament, d'això es tractava.//

Marta Solé

D’enyorances | Exile – Guillamino/Manuel García

Casa Amèrica [bcn] 26/04/2008

A voltes apuntalant amb la veu –i un puntejat que s’insinua amb prou feines- la precisa i delicada arquitectura de la lírica, a voltes alçant-se per damunt del text i revivint el neguit d’exiliats il·lustres, Pere Quart i Pablo Neruda: així van servir Manuel García i Guillamino el repertori del projecte-disc Exile (Bankrobber, 2008), una iniciativa de la discogràfica i el Mercat de Música Viva de Vic. “Estos poetas, Pere Quart y Neruda hacen echar de menos”, va dir García després d’interpretar Madrid, 1937 a l’estil mexicà. Corridos lírics, punts bluseros, matisos folkies, sentit de l’humor… diferents registres per dues veus que s’entenen i lliguen en la presentació acústica a Barcelona d’aquest petit catàleg de cançons que hauran de ser patrimoni de molts, per bé que ja ho han estat de molts altres abans. Dins del tema que vertebra la proposta, la vida a un país estrany, una concessió als que ja han musicat poetes: Llach i Jara, dels que van tocar País petit i Santiago de Chile. Emoció, contenció, experimentació i bona química entre ambdues bandes de l’Atlàntic. //

Marta Solé

Monti |afraid to speak in public|

"El pasado sábado 29 de marzo, Monti, de los desaparecidos Afraid To Speak In Public volvió a hacer aparición sobre un escenario. Fue breve pero intenso, el de Badalona se volvió a calzar las botas del crossover más salvaje de los 90 para interpretar el tema "Malfunction" de Psilicon Flesh. Los madrileños estaban en la [2] de Barcelona para iniciar su gira de retorno "Engañifa Tour" que les sirve para presentar "No shame", un recopilatorio con dos temas nuevos y un DVD de la historia del grupo."

Joan Álamo

ANTÒNIA FONT | Liceu | bcn

“Ballantine’s live an impression festival”. 30/3/08

Entrar per primera vegada al Liceu a veure un grup com Antònia Font em recordava l’Ovidi Montllor: “De l’aristocràcia, Palau”. Potser si que ha arribat el nostre temps quan una marca de Whisky patrocina el Gran teatre, tot i que jo, personalment, prefereixo el Laphroaig, com a marca comercial, l’esdeveniment valia la pena. El que semblava que hagués begut whisky abans de cantar era en Pau Debon, pobre, amb veu de constipat el dia de l’actuació, quina mala sort! Tot i això, va fer un gran esforç i va aconseguir un bon nivell vocal quasi tot el concert. Els mallorquins, acompanyats de la “New Royal 4 Quesos Philarmonic Orchestra” van interpretar les cançons de “Coser i Cantar” en el mateix ordre, amb un so fantàstic i només alguns canvis poc perceptibles, que ja van començar a generar reaccions espontànies en un públic que venia més que disposat. I quan el grup va obrir les portes a la participació, el Liceu es va convertir en una festa, fins al punt que la banda va haver d’advertir: “Aviam si cremarem això un altre pic!”. Els Antònia es van moure des de la sobrietat a l’ambient berbenero que recordava els seus inicis en el seu 10è aniversari. 2h i 20 minuts d’un concert que molta gent recordarà. Al menys jo, sempre tindre gravat a la memòria la veu trencada d’en Pau cridant amb totes les energies i en mig del Liceu: “com sa pot imaginar tot això a jo ma sua soberanament sa polla!”.

Jac Cirera