Bad Sessions: Hedtrip + Nothink | [2] Apolo |

17/04/08

Varios meses después de su última visita a la Ciudad Condal recibíamos de nuevo al grupo revelación del año pasado, Nothink. Esta vez cediendo su status de cabeza de cartel a los locales Hedtrip, que venían presentando su flamante nuevo álbum "Roma". Los madrileños sonaron más sobrios que la última vez que tuve la oportunidad de verles en la Sala Sidecar, con un público menos entregado en las primeras filas a pesar de la empatía que demostró el grupo, gustándose en temas como “Hill!! Kill!! Genocide”, “The skyline” o “Enemy’s meeting-point” y todavía disfrutando su condición de grupo de moda en la escena rockera independiente. Hedtrip llegaron no solo con nuevo disco bajo el brazo, sino también con nuevo sonido, buscando adaptarse a las nuevas tendencias y evolucionar al mismo tiempo que sus propios gustos musicales. Sonaron festivos, visuales y frescos, adaptando los temas de sus dos últimos discos y solo al final del concierto haciendo una concesión a los fans de su época más metalera al interpretar el tema "Oxygen". //

Joan Álamo

Clon Festival | Sala Bikini |

26/04/08

Cap banda de tribut hauria de tractar de calcar la imatge del grup al que ret homenatge si l'objectiu és musical. Si s'ha passat per alt aquesta circumstància, cap banda de tribut hauria de superar l’edat dels membres del grup al que ret homenatge en el moment que els recrea. Dit això, només els Smoking Stones són més joves que els Rolling Stones, cosa que tampoc té massa mèrit. D'altra banda, és un senyal de bon sentit no embotir-se en els vestits galàctics de Ziggy Stardust per més fan que siguis de David Bowie, i els Aladin Spiders compten amb una bona dosi de sentit comú. En això de les bandes clòniques només hi ha una prova, la del cotó, si és que m'admeteu l'adaptació catalana del clàssic eslògan: tancar els ulls. Superen la prova: Cosmic Band (Janis Joplin); Aladin Spiders (Ziggy Stardust & The Spiders from Mars), i Crazy Diamonds (Pink Floyd). Tot i així, el públic congregat a Bikini (nostàlgics, fans fatals i jovent frapat pel so de l'època dels seus pares i/o avis) va aplaudir, cantar, cridar i ballar (això últim, només una miqueta, que som a Barcelona). Personalment, no deixa de ser paradoxal, sinistre i una mica esfereïdor això de ballar el so del flower power, el rock i la psicodèlia sense que ni una sola línia de fum travessi la sala. So recreat en un ambient higienitzat i, com no podia ser menys, fragant de perfum car i after shave de marca. Un favor, si d'aquí vint anys em dóna per reivindicar el so dels 90 foteu-me una cleca. La música del nostre temps és la del present, sempre. //

Marta Solé

El Cavall Guanyaor i La Seva Orquestra | Centre d’Art Santa Mònica.

25/04/08

Sens dubte el centre d’art de santa mònica et pot fer volar, somniar,…per si mateix però si a sobre és acompanyat de propostes musicals originals, és un luxe. S’obre la nit amb Qa’a; La veritat és que d’experimental n’era un tros i d’un nivell acústic contundent. Els van seguir uns de clàssics de l’escena barcelonina, els Bèstia Ferida, que donaven el toc elegant de la sessió. Música d’adults ben feta. Però l’aportació realment experimental/original/sorprenent i que va captivar, sens dubte, van ser la Orquesta del Caballo Ganador, els últims en tocar i suposadament els més inexperts. Ara bé, de professionalitat no els en falta i ells ho saben. La història anava d’una orquesta formada per 6 músics (guitarra, bateries, trompeta,..) dirigits per un bon home de manera sublim; aquesta orquesta, però, anava més lluny i també va fer participar al públic: El Director tan bon punt marcava l’entrada pels músics com perquè tot el públic l’acompanyés amb les claus de casa o perquè cridés com un deseperat. El resultat va ser espectacular i inesperat i va fer que el públic s’entusiasmés, participés (fet que no és tan fàcil com pot semblar) i que no tinguéssim ganes de que s’acabés...//

Arantxa Soldado

CD La Brigada | L'obligació de ser algú |

Oustanding Records UK Ltd

El concepte de Labrigada és més que estimulant. A partir del binomi Dylan, Nick Drake i l’americana de The Band i Cleam Snide (entre molts altres), construeixen un discurs replè de la lluminositat del primer Serrat i del Pep Laguarda de la “Brossa d’ahir”. Sincerament, crec que la manera més perfecte d’arribar a l’inconscient col·lectiu és combinar el que és global, amb la tradició local, a més de tenir un segell personal. El grup vilanoví té els dos primers punts, el tercer s’adquireix amb el temps. “L’obligació de ser algú” (títol genial) és un disc ple de referències foranes de les últimes dècades però sempre tenint un peu en el que significa viure aprop de la mediterrània. La producció és més que excel·lent, fins i tot a vegades, l’exuberant mescla de vents i d’instruments acústics ajuden a remuntar algunes cançons un tant ensopides. En general, però, gran part de les cançons es mantenen pel que són, madures reflexions en clau de folk, ideals per escoltar en dies radiants i primaverals. Un grup totalment professional i exportable que com a molt hauria de treballar una mica més les possibilitat expressives de la veu. Per cert, la versió de “Famous” bategada com “Si vull marxar” és el paradigma de com portar una versió al territori personal. //

Rubén Martínez Paredes