FERRAN FAGES – AL VOLTANT D'UN PARAL·LEL

FERRAN FAGES – AL VOLTANT D'UN PARAL·LEL
Etude Records 017
“No és que volgués explicar res, és un exercici molt pur, no hi ha pas cap idea darrera”, això deia l'Albert Serra parlant d'un dels seus films. Sembla que no vingui al cas, però no és veritat. Deixo reproduir els disc, una investigació sobre les possibilitats zero de la guitarra. Les pulsacions fragmentades em remeten a una espècie de blues abstracte, a mig camí entre l'atonalitat i l'intent melòdic, on cada vers va entrellaçat suaument amb un silenci abrupte, o amb la repetició. Un exercici formal molt interessant, també com a receptor, que lligaria més que bé amb les imatges del director de cinema. Música del desert en sentit estricte. Mantra total. // Marc Masó

SONGSTORE – PERMANENT VICTIM SYNDROME

SONGSTORE – PERMANENT VICTIM SYNDROME (1996-2006)
Drone Tools

Aquest recull de gravacions antigues passa llista del que queda després d'un periple de deu anys: mitja hora de melodies brillants i cançons lentes recobertes de malenconia indie, amb ecos de Belle & Sebastian, The Go-Betweens o Teenage Fanclub (cover guapo dels últims) i la sensació d'haver nascut d'esquenes a modes, tendències, novetats o rareses menys grapejades. Potser per aquest motiu, aquesta falta de refractació en altres miralls, el conjunt se'm fa una mica lineal, però és innegable la capacitat de Christian A. Korn per compondre boniques equacions pop sense data de caducitat. Un raig de llum hivernal cuejant fins a la finestra. Agradable.// Marc Masó

Lucius Works Here. "Un mapa del alma"

Lucius Works Here
Un mapa del alma

Les coincidències (o no) són tan sorprenents que a vegades et superen. Arribo a casa, poso el disc de Lucius Works Here i em començo a llegir un dels llibres d’indigestió perquè me’ls acaben de regalar. A mitja lectura, concretament de Música i religió d’Oriol Pérez i Treviño, m’adono que alguna cosa passa, que hi ha una harmonia estranya per abundància entre allò que llegeixo, escolto i sento. La música de Lucius Works Here és d’una espiritualitat que arriba però no espanta. Aprofito per anar al myspace i entro a un post que es titula inspiración. Hi trobo que la lectura de Deepak Chopra ha estat important per la composició de, almenys, dues cançons noves. Busco aquest nom a la Wikipedia i trobo una cita que el defineix així: “el último de una serie de gurúes que han prosperado combinando ciencia pop, psicología pop e hinduismo pop”. No puc evitar somriure d’orella a orella. Un mapa de l’ànima.//GERARD DE JOSEP I CODINA

Las chicas se desnudan II

Las chicas se desnudan
9/3/09
Bar Elèctric

Era el segon dilluns del cicle. Baby Marrow obria amb un posat naïf, repetia que les cançons tenien mala llet i es ruboritzava cada cop que ho deia. The Not Knowing va asseure’s a la cadira amb la guitarra, amb texans estrets i les cames obertes, amb les arrugues de la cara projectant una ombra sobre els ulls i em va semblar sentir com ressonaven esperons quan s’acostava a l’escenari, “Quiero agradecer a mis amigos que no haya venido ninguno” i deleitar-nos amb un folk fosc i íntim, potser massa per una vetllada tan càlida, va ser, per mi, el millor de la nit. I Aspet Weekend, despreocupades i amb bones idees, van venir, es van plantar amb la banda gairebé al complert i van tocar les nenes maques. Per veure-ho. //GERARD DE JOSEP I CODINA

Let’s Festival

Let’s Festival
26,(27,28) de febrer i 6, 7 i 8 de març.
La Salamandra i el Depo.

Tinc una sort espantosa. El Let’s Festival em va servir, més encara que per passar-m’ho bé, per descobrir que l’starsystem “indie” català no és cap estupidesa. Vull dir, dijous 26 de març, al Depo, concert gratuït de Mazoni per innaugurar el festival, ple de gom a gom. Impecable, no ho nego, versions de Cat Power, Stooges, Pau Riba, Dylan i un nou disc sota el braç. El dijous següent, Secret Society em convencia d’allò més, sentit de l’humor i cançons per tallar-se les venes, però érem quatre gats i la majoria no venien ni a veure el concert. Divendres 6 de març, la meitat del públic venia només a veure Manel, que són alguna cosa així com els Arctic Monkeys catalans. No per l’estil és clar, però sí pel fenomen social que hi va al darrere. No van haver de fer res d’especial perquè tothom coregés a l’uníson cada una de les cançons, col·loquessin les palmes allà on havien d’anar i se’n anessin entre crits i aplaudiments d’eufòria. Sincerament, crec que no n’hi ha per tant, i els monòlegs del cantant acabaran per cansar. De totes maneres, van ser els triomfadors indiscutibles. I dissabte, tres quarts del mateix. No voldria que se’m mal interpretessin les paraules, però per res del món podia pensar-me que Love of Lesbian era un grup de nenes. Vull dir, aquesta cosa de trobar-se estret al mig d’una multitud d’adolescents que salten amb el dit índex alçat, a mi se’m va fer un pèl desagradable. Però alguna cosa falla si érem tan pocs els que vàrem sentir això (deixeu-me suposar que algú altre va sentir-ho). Jo vaig connectar amb les Charades perquè em van caure d’allò més bé, vaig riure amb Souvenir i les coreografies de la cantant... Però el repte era tractar el Let’s Festival des d’aquí, des de Barcelona, i enlloc més (i per alguna estranya raó així ho espero), es podrà assistir a un festival com aquest i rebre d’una manera tan palpable una realitat social tan local, l’starsystem català. Hi torno, i ara afegiu-hi tanta sorna com vulgueu, tinc una sort espantosa.

GERARD DE JOSEP I CODINA

La Banda Municipal del Polo Norte.

La Banda Municipal del Polo Norte
"La mejor hora para despertarse"

Quan vaig veure en directe LBMDPN al PopArb, em va semblar, simplement, un concert divertit. La mejor hora para despertarse, el seu disc de debut, em sembla una declaració d’intencions d’un grup que no pretén gaire més que això, passar-s’ho bé i fer-ho passar bé. I ho fa amb armes d’allò més efectives: bones melodies, com a “Museo en Llamas”; l’humor de lletres iròniques i surrealistes, com a “El Albornoz”; i aclucades d’ull a coses com l’internacional comunista a “Parte Alta” o la música reagge. Així que buscar el somriure i aconseguir-lo, a més de noble, em sembla bonic.
Gerard De Josep i Codina

Las chicas se desnudan. 2/3/09

2/3/09
Bar Elèctric

“Little miss lulis and her folky ferran”, per no dir Anímic, van ser els encarregats d’encetar el cicle de veus femenines “Las chicas se desnudan”, i em van deixar tan impressionat que la resta se’m va fer petit. Però crec que va ser només una qüestió d’ordre, vull dir que Lek Mun em semblaven uns personatges d’allò més curiosos i la Mireia de Miss Carroussel em va fer sentir com quan, de petits, la professora ens tocava la guitarra i tot entusiasmats escoltàvem el que fos perquè un sentiment de comunitat càlida embolcallava la sala. Freds i calents per a històries diverses, crec que no seria just demanar més.//GERARD DE JOSEP I CODINA

Ciudadano Cero

Ciudadano Cero
Els Genis. 7/30/09

La noche del 7 de marzo, en Els Genis de la temida Badalona, fue diferente. Hasta allí fui en tren dispuesta a pagar los 5€ anunciados en el blog de la sala, que finalmente fueron 3€ marca de la casa; y lo que haga falta si a cambio puedo escuchar a Monty, Mariano, Gato y Richard Chaperpons, o sea a Ciudadano Cero. Ese es de momento el nombre con el que se presentan estos cuatro impecables músicos que ponen, a todos, músicos y no músicos que los seguimos desde hace años, el listón muy alto. Sus credenciales son Afraid to Speak in Public, Five Mix Colors y Alquilbencil, que se dice pronto. Y es que dejar atrás el pasado cuesta, cuesta mucho; pero ojo, no esperábamos eso de ellos, ya que formar parte de él, me pone los pelos de punta de la emoción. Hay que ser fuerte, confiar en los que te rodean, y sobretodo, creer en ti. De lo primero y lo último van bien provistos estos ciudadanos, ahora sólo falta una buena ristra de bolos a cualquier precio, para que dejen las excusas a un lado y afiancen, como está mandado, este proyecto en el que confiamos quizás más los que estuvimos entre el público, que ellos mismos. Ojala y me equivoque.// VANE BLANCO

Balago, “d’aquii” (08)

Balago, “d’aquii” (08)
Ambients, soroll, fred, crescudes, suspens, silenci, llum, por, melodies amagades, caigudes, neguit... Les paraules ho defineixen molt bé, però s’ha de provar. “d’aquii” és un gran monstre que agonitza i crida, una caixa de sons, un fil de seda prim, una tempesta que et sacseja, una imatge que et relaxa, la pèrdua d’una gossa (a qui David Crespo li dedica el disc). Balago no abandona el camí recorregut fins a aquest tercer disc (erm ’01 i El segon pis ’04), però es nota un creixement, un domini del que vol transmetre. Si més no, a mi m’ha quedat clar. Un únic inconvenient, alhora positiu: impossible escoltar en ambients sorollosos. Per tant, poseu-vos els cascos i dediqueu-li un temps... fins que marxeu lluny d’aquii.// ALBERT ISNARDO.

B.I.B. (Banda d’Improvisadors de Barcelona) a l’Elèctric (5/2)

Feia mesos que corria la noticia que Serapi, responsable del Cabaret Hoffmann i les seves agoserades propostes, havia muntat una superbanda destinada a insuflar nous aires en el panorama de la improvisació a Barcelona. Anaven passant les setmanes i m’arribaven informacions descoretjadores: desercions, dificultats per a trobar locals i ajudes econòmiques, manca de coordinació i d’objectius... I passat un temps en que els hi vaig perdre la pista, vaig poder veure un dels primers concerts amb la formació actual, el mes de novembre a l’Apolo. Pablo Rega havia adoptat el rol de director –potser s’escau més el nom de sherpa-, guiant a l’expedició de músics pels espadats i turtuosos camins del sempre desconegut i excitant terreny de la improvisació. El métode rutllava dolçament, sense forçaments. Això, i també l’encantador bon gust i saber fer de Rega, ens va portar a tots –músics i espectadors- a miradors d’aclaparant bellesa. Però més enllà d’això, em va enamorar l’actitud del grup i l’entesa compartida que transmetien. La mateixa que es va poder veure a l’assaig públic que van mostrar a l’Elèctric, on anxovats com estavem, gairebé semblava que compartíssim l’ escenari amb els músics i ens contagiessin per contacte l’entusiasme per les coses maques que van anar brollant, ara sí, ara també, durant tot el concert.

E. Pacheco

Minifestival de Música Independent

Minifestival de Música Independent
La [2] de Apolo. 28/02/09

El canvi forçat d’ubicació ha fet perdre al Minifestival part de l’esperit amateur que tenia (l’esdeveniment és organitzat des de fa catorze anys per dues persones sorgides del món del fanzine), tot i que La [2] té una acústica i una localització envejables.
La música va començar una hora i mitja tard degut a la baixa dels IX! i ho va fer amb els dos concerts més apreciables de la vetllada: el folk d’Ally Kerr i el blues fosc del fundador dels Bad Seeds, Hugo Race.
El públic va omplir la meitat de l’aforament de la sala per veure Santa N i el pop sinuós i xiuxiuejat de Cranes.
Acabada l’actuació de Cranes, la sala va quedar un altre cop gairebé buida mentre dalt l’escenari hi havia les tres actuacions restants de la nit.
En general una edició fluixa en comparació a les que la precedeixen.

Pau Cristòful Lozano