PANTANITO + SANJOSEX

PANTANITO + SANJOSEX
Teatre Zorrilla, 20/3/2009

Proximitat, distensió i incertesa són tres bons adjectius pels ambients de sobretaula, tres característiques que sempre es compleixen en el cicle de Bankrobber. Al Zorrilla, la proximitat es traduïa en poder escoltar els artistes des de dalt mateix de l’escenari; la distensió en el format bàsic del concert: 2 micros, 2 guitarres i una ampolla de vi, res de complicacions; i la incertesa el fet d’ajuntar un xicot del Baix Empordà i un “Xiquijo” del Neocaló de Gràcia per tocar plegats. I és que, en arrencar la música, semblava impossible que les aigües del pop mediterrani i reflexiu i els paisatges empordanesos poguessin confluir amb la rumba popular, desacomplexada i barriobajera. Però els referents uneixen i Kiko Veneno va donar l’empenta a Sanjosex per arrancar-se a donar tints flamencs a la seva guitarra, mentre Pantanito interpretava “Señor troncoso” de Triana. Res d’especial, res de pretensiós, un bon vespre escoltant quelcom curiós. //Jac Cirera

L’Ana és un Koala

L’Ana és un Koala
“Basat en fets reals” discmedi 2007

Si una cosa ens demostra el debut d’aquest trio de Barcelona / Esparraguera, és la seva capacitat per generar cançons Pop-rock lluminoses de la mà d’influències que no amaguen, com Television, The Smiths, o més recents, com Hidden Cameras. Cançons que, tot i transitar per territoris coneguts, sonen originals cantades en Català, més si hi sumem la vestimenta de la producció excel·lent que n’ha fet en Ricky Falkner.
Es troba a faltar, potser, una mica més de caràcter a la veu poc desenfadada i massa correcte en ocasions de l’Adrià, i un cert punt més de maduració en alguns temes. De totes maneres, és difícil aventurar si li cal més reflexió a un grup que, de la senzillesa i espontaneïtat, en fan virtut. De moment, com qui no vol la cosa, el seu primer disc ens deixa ja dos grans temes: “Javelines” divertida muntanya russa de distorsions i “La Pana t’escau” cançó que sense dir res ho diu tot i, de pas, fa un petit homenatge a Bowie. //Jac Cirera