Glissando

Apolo, 09/10/09
Tenia moltes esperances posades en el retorn del primer grup que, cantant en català, va poder dir de sí mateix que feia post-rock, però comencem pel principi. Va obrir la vetllada Lola Bou, cinc músics que asseguraria que eren professors d’alguna escola de música (i sóc tan conscient de la possibilitat d’equivocar-me com de l’efectivitat informativa de l’afirmació). D’Erm només n’havia sentit alguna cosa pel myspace i mai m’ho havia acabat de creure, però en directe s’ho passen bé, es burlen d’ells mateixos i passegen amb bon gust per un estil que podria vendre un munt de còpies. Finalment, Glissando van aparèixer amb una formació estranyíssima, quatre músics i la bateria gravada a l’ordinador. Els bisos van ser les cançons que més s’allunyen del que havien estat i Geonauta, tocada amb una formació més convencional, el millor moment de la nit.
Gerard De Josep i Codina