LEM, Bar Elèctric, 14/10/09
La veritat, i suposo que els puristes de l’espontaneïtat se’m tirarien a sobre, és que crec que la improvisació parteix d’un concepte de llibertat ingenu. No és que no m’agradés el que vaig veure aquesta nit, però em sembla que les cotilles d’aquesta pretesa llibertat eren prou visibles: la síncope i el sortir de tempo és molt més alliberador que l’anar a temps, la dissonància molt més que allò harmònic, i així successivament fins a crear una espècie de cànon. Si s’estableix un cànon que s’acaba complint, no s’admeten simplement unes altres normes? Segurament és culpa meva, però això és el que vaig veure i pensar. Ara recordo el concert al CCCB de Ferran Fages. Va ser genial.
Gerard De Josep i Codina
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gerard De Josep i Codina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gerard De Josep i Codina. Mostrar tots els missatges
2.11.09
Glissando
Apolo, 09/10/09
Tenia moltes esperances posades en el retorn del primer grup que, cantant en català, va poder dir de sí mateix que feia post-rock, però comencem pel principi. Va obrir la vetllada Lola Bou, cinc músics que asseguraria que eren professors d’alguna escola de música (i sóc tan conscient de la possibilitat d’equivocar-me com de l’efectivitat informativa de l’afirmació). D’Erm només n’havia sentit alguna cosa pel myspace i mai m’ho havia acabat de creure, però en directe s’ho passen bé, es burlen d’ells mateixos i passegen amb bon gust per un estil que podria vendre un munt de còpies. Finalment, Glissando van aparèixer amb una formació estranyíssima, quatre músics i la bateria gravada a l’ordinador. Els bisos van ser les cançons que més s’allunyen del que havien estat i Geonauta, tocada amb una formació més convencional, el millor moment de la nit.
Gerard De Josep i Codina
Freenètics
LEM, Espai EART, 08/10/09
Al fons d’un espai que recorda a un carreró sense sortida d’alguna gran ciutat (no necessàriament Barcelona), el violoncel elèctric d’Antoni Pich manté una sola nota i ho omple tot d’un ambient entre càlid i sinistre. Joan Palacio i Ferran Besalduch passegen entre el públic. Un nen petit que segueix al trombó amb una constància envejable, juga amb la sordina cada vegada que té temps d’asseure’s al terra. La moritz rossa i l’epidoor, amb ampolla de vidre i a un euro. Només són algunes de les coses que puc explicar del dia vuit d’octubre. Cal dir-ne alguna cosa més?
Gerard De Josep i Codina
Al fons d’un espai que recorda a un carreró sense sortida d’alguna gran ciutat (no necessàriament Barcelona), el violoncel elèctric d’Antoni Pich manté una sola nota i ho omple tot d’un ambient entre càlid i sinistre. Joan Palacio i Ferran Besalduch passegen entre el públic. Un nen petit que segueix al trombó amb una constància envejable, juga amb la sordina cada vegada que té temps d’asseure’s al terra. La moritz rossa i l’epidoor, amb ampolla de vidre i a un euro. Només són algunes de les coses que puc explicar del dia vuit d’octubre. Cal dir-ne alguna cosa més?
Gerard De Josep i Codina
Suma - In the middle of somwhere (Foehn Records)
Hi ha una tendència general a creure que les casualitats reeixides no són sinó el compliment d’un guió que ja estava marcat. Jo crec que normalment és el mateix èxit el que ens porta voler que allò ja hagués estat així de sempre i a desitjar que ho sigui per la resta dels nostres dies. En qualsevol cas, in the middle of somwhere és el millor títol possible per a un disc creat en aquestes circumstàncies. Fruit d’una història d’amor preciosa explicada excepcionalment a la web de foehn per una tercera persona (i és que al disc, les terceres persones hi són imprescindibles), el projecte de Frank i Laura sona compacte, té un disseny acurat, pertany a una de les millors discogràfiques nacionals i és, al cap i a la fi, un àlbum amb entitat pròpia. Fora del temps i de l’espai.
Gerard De Josep i Codina
bRUNA + Bradien
La [2] de l'Apolo, 25/10/09
El primer cop que vaig veure bRUNA en directe, va ser al molí de mar de Vilanova i la Geltrú, mentre el sol es ponia per allà al darrere i encara no hi havia massa gent. Va estar bé el que va passar a l’Apolo, els cubs il·luminats i les llumetes ajudaven, però allò que jo havia sentit no tornaria a repetir-se. Bradien van ajudar-se de projeccions i de la rotació dels músics, la col·laboració d’Eduard Escoffet i d’altres curiositats. Tot plegat, la presentació de dos discos d’un segell que caldrà tenir en compte perquè, almenys, fent pagar 10€ per entrada i disc, ens demostren que saben el que es fan i que ho fan amb amor. I això, caldrà agrair-ho.
Gerard De Josep i Codina
Fotos: Diego Bustamante
Hullabalooza Fest
Ca n’Humet, 17/10/09
Es celebrava el primer festival indie del Masnou amb Nueva Vulcano com a cap de cartell en una de les primeres dates en les que presentarien Peces de colores, però d’ells no en parlaré. Em feia força gràcia veure la nova vida “indie” d’una comarca de la que han sortit Nisei, Lo:müeso, Fred i Son, Élena, part de Mishima, etc.
El primer grup, que va substituir Nautas, no he aconseguit saber com es deien. La seva proposta recollia bona part d’un panorama bastant general de la música dels noranta, amb els pros i contres que això comporta. Inaudible, per la seva part, bevien més del panorama nacional d’una dècada anterior, però sense la veu ni el carisma del senyor Bunbury. Ayala, per últim, era el grup d’una sèrie de bons músics que tenen claríssim que volen viure d’allò que fan, i a mi em queda claríssim que em menteixen.
Gerard De Josep i Codina
Es celebrava el primer festival indie del Masnou amb Nueva Vulcano com a cap de cartell en una de les primeres dates en les que presentarien Peces de colores, però d’ells no en parlaré. Em feia força gràcia veure la nova vida “indie” d’una comarca de la que han sortit Nisei, Lo:müeso, Fred i Son, Élena, part de Mishima, etc.
El primer grup, que va substituir Nautas, no he aconseguit saber com es deien. La seva proposta recollia bona part d’un panorama bastant general de la música dels noranta, amb els pros i contres que això comporta. Inaudible, per la seva part, bevien més del panorama nacional d’una dècada anterior, però sense la veu ni el carisma del senyor Bunbury. Ayala, per últim, era el grup d’una sèrie de bons músics que tenen claríssim que volen viure d’allò que fan, i a mi em queda claríssim que em menteixen.
Gerard De Josep i Codina
21.9.09
INSPIRA
INSPIRA
“Cova placenta” (Cydonia, 09)
Si Jeremy Enigk hagués nascut a Figueres o si Seattle hagués estat tocant al mediterrani a ningú li hagués estranyat la publicació d’un disc com “Cova Placenta”. Però no és Enigk el fundador d’Inspira, és Jordi Lanuza. “Cova Placenta” és un disc que em sorprèn, que sona extremadament internacional però també descaradament mediterrani. És un disc que parla de dins cap enfora conduït per un leit-motiv místic: la natura; “Cova Placenta” és, com el primer disc de Sunny Day Real Estate, un disc que aconsegueix sonar èpic sense caure en la grandiloqüència. En definitiva, si aquest és el lloc on anem quan l’ànima ens és feble, deixarem de grat afeblir l’ànima.
Gerard De Josep
20.7.09
Sarsalé_Cinco días
Sarsalé_ Cinco días
Sarsalé és un d’aquells grups de fusió que saben que tirar del ventilador no ho és tot, que saben que pels amants del flamenc també hi ha dies de fred, que, a més, saben que ja fa molt de temps que hi ha músics de jazz i soul que expliquen el mateix que ells, i Sarsalé ho demostren amb honestedat i bon gust. Això, és clar, és tot el que el disc té de bo. El que té de dolent, per mi, és que a vegades aquest fred del que parlava es converteix en una llàgrima fàcil i que, el preu del DIY, en el seu cas, l’han pagat prou car.
Gerard De Josep i Codina
Sarsalé és un d’aquells grups de fusió que saben que tirar del ventilador no ho és tot, que saben que pels amants del flamenc també hi ha dies de fred, que, a més, saben que ja fa molt de temps que hi ha músics de jazz i soul que expliquen el mateix que ells, i Sarsalé ho demostren amb honestedat i bon gust. Això, és clar, és tot el que el disc té de bo. El que té de dolent, per mi, és que a vegades aquest fred del que parlava es converteix en una llàgrima fàcil i que, el preu del DIY, en el seu cas, l’han pagat prou car.
Gerard De Josep i Codina
Ulysses
Ulysses
Ulysses és un grup de post-rock. Algú dirà que no està bé posar etiquetes i tindrà raons per argumentar que això que he dit és fals, però jo també tinc les meves per començar així aquesta ressenya. Em fa l’efecte que una etiqueta, fins i tot una com aquesta, tan controvertida i oberta, dóna força pistes i acota un camí. En el disc d’Ulysses, onze cançons amb petites pinzellades de jazz i d’electrònica es combinen amb melodies nostàlgiques i acords agredolços, amb pujades i baixades d’intensitat. Un bon disc. Però post-rock al cap i a la fi.
Gerard De Josep i Codina
Ulysses és un grup de post-rock. Algú dirà que no està bé posar etiquetes i tindrà raons per argumentar que això que he dit és fals, però jo també tinc les meves per començar així aquesta ressenya. Em fa l’efecte que una etiqueta, fins i tot una com aquesta, tan controvertida i oberta, dóna força pistes i acota un camí. En el disc d’Ulysses, onze cançons amb petites pinzellades de jazz i d’electrònica es combinen amb melodies nostàlgiques i acords agredolços, amb pujades i baixades d’intensitat. Un bon disc. Però post-rock al cap i a la fi.
Gerard De Josep i Codina
24.4.09
Orna. Música Normal
Orna
Música Normal
D’acord, crec que ho entenc. Potser ell no hi estarà d’acord, però a mi em fa l’efecte que Orna basa la seva música en intentar trencar prejudicis, i en partir d’aquest concepte cau en l’error de ficar un peu al fang expressament perquè si ho diu ell allò no té perquè ser fang. Però ho sento molt, segueix sent fang i jo ho veig brut. Em sembla que es tracta d’un joc de relativització, i m’interessa, però hi falla alguna cosa. Per mi, el que més, la veu i la lletra. Aquesta cosa d’utilitzar volgudament un vocabulari tan nostrat, de reforçar d’aquesta manera les vocals neutres, crec que són moments on l’exercici perd l’equilibri. A la seva web hi ha tot un seguit d’escrits que intenten explicar la seva música, les lletres i les influències. Momus no hi és, però jo crec que segueixen camins paral·lels i Momus m’agrada. Potser aquest cop, la visió local sigui contraproduent.//GERARD DE JOSEP I CODINA
22.4.09
Mazoni. Eufòria 5 – Esperança 0
MazoniEufòria 5 – Esperança 0
Unes baquetes piquen a l’aro i et contagien un ritme, eufòric potser. “Dins una mateixa cançó podem viatjar de la psicodèlia dels 60 a la dels anys 90, dels Stooges al post-punk del segle XXI” diu al seu myspace. I jo em limito a fer que sí amb el cap i copy paste. Perquè sé que el disc és ple de referències, però no vull esmentar-les. N’hi ha masses. Algunes fins i tot podien semblar-me òbvies però, d’altres, encara que em sembli captar-les no les ubico. Però tant és. A partir d’avui em llevaré, obriré la persiana i intentaré mirar a fora a través de la cortina. I sortiré al carrer amb les ulleres fosques, que no és que no hi hagi esperança, és que tant me fa si n’hi ha. O això crec haver entès, estic eufòric.//Gerard De Josep i Codina
Unes baquetes piquen a l’aro i et contagien un ritme, eufòric potser. “Dins una mateixa cançó podem viatjar de la psicodèlia dels 60 a la dels anys 90, dels Stooges al post-punk del segle XXI” diu al seu myspace. I jo em limito a fer que sí amb el cap i copy paste. Perquè sé que el disc és ple de referències, però no vull esmentar-les. N’hi ha masses. Algunes fins i tot podien semblar-me òbvies però, d’altres, encara que em sembli captar-les no les ubico. Però tant és. A partir d’avui em llevaré, obriré la persiana i intentaré mirar a fora a través de la cortina. I sortiré al carrer amb les ulleres fosques, que no és que no hi hagi esperança, és que tant me fa si n’hi ha. O això crec haver entès, estic eufòric.//Gerard De Josep i Codina
La noche de los indienautas
La noche de los indienautas
Espai jove de l’eixample
28-3-09
Silvia Coral va obrir la nit dels indienautas a l’espai jove de l’eixample amb un concert d’aquells que en recordar-lo no m’agrada, però que amb el temps, simplement no recordaré. Em fa l’efecte que a vegades es busca trobar una bona melodia i cantar-la tan malament com es pugui. Potser algú eludirà a la deconstrucció del pop i a la filosofia del DIY i, des de la teòrica, potser és molt interessant, però no em va arribar. De Centella, ho sé, és probable que se’n pugui dir el mateix, però la força de cançons com El hervor, per mi, deixen enrere aquestes consideracions teòriques. De 3mellizas, ho sento, no em veig en cor de dir-ne res, van tocar i jo hi era, però els hauria de tornar a sentir per poder-ne explicar alguna cosa. Els últims van ser The Lions Constellation, i em va encantar. Potser ( i només potser) és poc arriscat, però si t’agrada Jesus & Mary Chain, és gairebé impossible no gaudir-ho. //Gerard De Josep i Codina
Espai jove de l’eixample
28-3-09
Silvia Coral va obrir la nit dels indienautas a l’espai jove de l’eixample amb un concert d’aquells que en recordar-lo no m’agrada, però que amb el temps, simplement no recordaré. Em fa l’efecte que a vegades es busca trobar una bona melodia i cantar-la tan malament com es pugui. Potser algú eludirà a la deconstrucció del pop i a la filosofia del DIY i, des de la teòrica, potser és molt interessant, però no em va arribar. De Centella, ho sé, és probable que se’n pugui dir el mateix, però la força de cançons com El hervor, per mi, deixen enrere aquestes consideracions teòriques. De 3mellizas, ho sento, no em veig en cor de dir-ne res, van tocar i jo hi era, però els hauria de tornar a sentir per poder-ne explicar alguna cosa. Els últims van ser The Lions Constellation, i em va encantar. Potser ( i només potser) és poc arriscat, però si t’agrada Jesus & Mary Chain, és gairebé impossible no gaudir-ho. //Gerard De Josep i Codina
3.4.09
Veracruz. La [2]. 20/03/09
Veracruz
La [2]
20/03/09
Quan va ser hora, amb posat de dandi, “l’alt” de Veracruz va mirar-se amb desdeny a aquell que estava darrere els controls i li va fer el senyal de, prou. Es van apagar les llums i ells van engegar un sol focus blanc que els enfocava des de sota. Un ambient sinistre per a cançons fosques, sabates de cuir amb la punta triangle i crits de cowboys salvatges. No sé quan abans, tres noies d’allò més dolces havien obert la vetllada. Amb totes les llums enceses i presentant-se com un grup de Madrid, Boat Beam ens van explicar uns quants contes de com n’era de bonica la vida. Segueixo intentant saber qui dels dos tenia raó.//Gerard De Josep i Codina
La [2]
20/03/09
Quan va ser hora, amb posat de dandi, “l’alt” de Veracruz va mirar-se amb desdeny a aquell que estava darrere els controls i li va fer el senyal de, prou. Es van apagar les llums i ells van engegar un sol focus blanc que els enfocava des de sota. Un ambient sinistre per a cançons fosques, sabates de cuir amb la punta triangle i crits de cowboys salvatges. No sé quan abans, tres noies d’allò més dolces havien obert la vetllada. Amb totes les llums enceses i presentant-se com un grup de Madrid, Boat Beam ens van explicar uns quants contes de com n’era de bonica la vida. Segueixo intentant saber qui dels dos tenia raó.//Gerard De Josep i Codina
Joe Crepúsculo. Supercrepus
Joe Crepúsculo
Supercrepus
Què es pot dir de Joe Crepúsculo que no hagi estat dit? El Supercrepus em sembla un d’aquells discs fets i deixats estar, com si hom tingués moltes coses a dir i de cop, un dia, es llevés sabent exactament com ha de dir-les per fer-se entendre. I com si sabent que estan tocades per una mà divina, el seu creador entengués que l’obra magna és així, en brut, amb errors, perquè fins i tot aquí hi ha bellesa. Perquè si a algú li sembla que fer cançons d’amor és avorrit, sempre ens quedarà Joe Crepúsculo i Magnetic Fields per demostrar que és mentida, que parlar d’amor val la pena i hi gaudim, perquè gaudim de l’amor i de la vida. Però, igualment, què es pot dir de Joe Crepúsculo que no hagi estat dit? //Gerard De Josep i Codina
La Pegatina
La Pegatina
La Salamandra
27/03/09
La Pegatina es van fer esperar, i el públic va fer-ho sense queixar-se. Havíem estat escalfant els motors amb un grup d’ska francès d’allò més histriònic i havíem vist, tot seguit, com els seus membres es convertien en una part més del públic de La Pegatina. Estava ple de gent de totes les edats i de tots els tipus. Quan van començar, em feia l’efecte que estiraven de la veta que un dia havia obert Joan Garriga, però tant si hi havia res de veritat com si no en aquesta suposició, La Pegatina van mantenir el ritme durant una hora i mitja i ni un sol maluc va deixar de moure’s en aquest espai de temps. Bé, a excepció d’aquells adolescents que patien primeres experiències amb l’alcohol, o els pares que, des del darrere, portaven el ritme amb la punta del peu i somreien. Un concert d’estiu i de festa major dels que et deixen satisfet, però no tip. En sortir, de fet, feia més fred del que m’esperava.// Gerard De Josep i Codina
La Salamandra
27/03/09
La Pegatina es van fer esperar, i el públic va fer-ho sense queixar-se. Havíem estat escalfant els motors amb un grup d’ska francès d’allò més histriònic i havíem vist, tot seguit, com els seus membres es convertien en una part més del públic de La Pegatina. Estava ple de gent de totes les edats i de tots els tipus. Quan van començar, em feia l’efecte que estiraven de la veta que un dia havia obert Joan Garriga, però tant si hi havia res de veritat com si no en aquesta suposició, La Pegatina van mantenir el ritme durant una hora i mitja i ni un sol maluc va deixar de moure’s en aquest espai de temps. Bé, a excepció d’aquells adolescents que patien primeres experiències amb l’alcohol, o els pares que, des del darrere, portaven el ritme amb la punta del peu i somreien. Un concert d’estiu i de festa major dels que et deixen satisfet, però no tip. En sortir, de fet, feia més fred del que m’esperava.// Gerard De Josep i Codina
16.3.09
Lucius Works Here. "Un mapa del alma"
Lucius Works Here
Un mapa del alma
Les coincidències (o no) són tan sorprenents que a vegades et superen. Arribo a casa, poso el disc de Lucius Works Here i em començo a llegir un dels llibres d’indigestió perquè me’ls acaben de regalar. A mitja lectura, concretament de Música i religió d’Oriol Pérez i Treviño, m’adono que alguna cosa passa, que hi ha una harmonia estranya per abundància entre allò que llegeixo, escolto i sento. La música de Lucius Works Here és d’una espiritualitat que arriba però no espanta. Aprofito per anar al myspace i entro a un post que es titula inspiración. Hi trobo que la lectura de Deepak Chopra ha estat important per la composició de, almenys, dues cançons noves. Busco aquest nom a la Wikipedia i trobo una cita que el defineix així: “el último de una serie de gurúes que han prosperado combinando ciencia pop, psicología pop e hinduismo pop”. No puc evitar somriure d’orella a orella. Un mapa de l’ànima.//GERARD DE JOSEP I CODINA
Un mapa del alma
Les coincidències (o no) són tan sorprenents que a vegades et superen. Arribo a casa, poso el disc de Lucius Works Here i em començo a llegir un dels llibres d’indigestió perquè me’ls acaben de regalar. A mitja lectura, concretament de Música i religió d’Oriol Pérez i Treviño, m’adono que alguna cosa passa, que hi ha una harmonia estranya per abundància entre allò que llegeixo, escolto i sento. La música de Lucius Works Here és d’una espiritualitat que arriba però no espanta. Aprofito per anar al myspace i entro a un post que es titula inspiración. Hi trobo que la lectura de Deepak Chopra ha estat important per la composició de, almenys, dues cançons noves. Busco aquest nom a la Wikipedia i trobo una cita que el defineix així: “el último de una serie de gurúes que han prosperado combinando ciencia pop, psicología pop e hinduismo pop”. No puc evitar somriure d’orella a orella. Un mapa de l’ànima.//GERARD DE JOSEP I CODINA
Las chicas se desnudan II
Las chicas se desnudan
9/3/09
Bar Elèctric
Era el segon dilluns del cicle. Baby Marrow obria amb un posat naïf, repetia que les cançons tenien mala llet i es ruboritzava cada cop que ho deia. The Not Knowing va asseure’s a la cadira amb la guitarra, amb texans estrets i les cames obertes, amb les arrugues de la cara projectant una ombra sobre els ulls i em va semblar sentir com ressonaven esperons quan s’acostava a l’escenari, “Quiero agradecer a mis amigos que no haya venido ninguno” i deleitar-nos amb un folk fosc i íntim, potser massa per una vetllada tan càlida, va ser, per mi, el millor de la nit. I Aspet Weekend, despreocupades i amb bones idees, van venir, es van plantar amb la banda gairebé al complert i van tocar les nenes maques. Per veure-ho. //GERARD DE JOSEP I CODINA
9/3/09
Bar Elèctric
Era el segon dilluns del cicle. Baby Marrow obria amb un posat naïf, repetia que les cançons tenien mala llet i es ruboritzava cada cop que ho deia. The Not Knowing va asseure’s a la cadira amb la guitarra, amb texans estrets i les cames obertes, amb les arrugues de la cara projectant una ombra sobre els ulls i em va semblar sentir com ressonaven esperons quan s’acostava a l’escenari, “Quiero agradecer a mis amigos que no haya venido ninguno” i deleitar-nos amb un folk fosc i íntim, potser massa per una vetllada tan càlida, va ser, per mi, el millor de la nit. I Aspet Weekend, despreocupades i amb bones idees, van venir, es van plantar amb la banda gairebé al complert i van tocar les nenes maques. Per veure-ho. //GERARD DE JOSEP I CODINA
Let’s Festival
Let’s Festival
26,(27,28) de febrer i 6, 7 i 8 de març.
La Salamandra i el Depo.
Tinc una sort espantosa. El Let’s Festival em va servir, més encara que per passar-m’ho bé, per descobrir que l’starsystem “indie” català no és cap estupidesa. Vull dir, dijous 26 de març, al Depo, concert gratuït de Mazoni per innaugurar el festival, ple de gom a gom. Impecable, no ho nego, versions de Cat Power, Stooges, Pau Riba, Dylan i un nou disc sota el braç. El dijous següent, Secret Society em convencia d’allò més, sentit de l’humor i cançons per tallar-se les venes, però érem quatre gats i la majoria no venien ni a veure el concert. Divendres 6 de març, la meitat del públic venia només a veure Manel, que són alguna cosa així com els Arctic Monkeys catalans. No per l’estil és clar, però sí pel fenomen social que hi va al darrere. No van haver de fer res d’especial perquè tothom coregés a l’uníson cada una de les cançons, col·loquessin les palmes allà on havien d’anar i se’n anessin entre crits i aplaudiments d’eufòria. Sincerament, crec que no n’hi ha per tant, i els monòlegs del cantant acabaran per cansar. De totes maneres, van ser els triomfadors indiscutibles. I dissabte, tres quarts del mateix. No voldria que se’m mal interpretessin les paraules, però per res del món podia pensar-me que Love of Lesbian era un grup de nenes. Vull dir, aquesta cosa de trobar-se estret al mig d’una multitud d’adolescents que salten amb el dit índex alçat, a mi se’m va fer un pèl desagradable. Però alguna cosa falla si érem tan pocs els que vàrem sentir això (deixeu-me suposar que algú altre va sentir-ho). Jo vaig connectar amb les Charades perquè em van caure d’allò més bé, vaig riure amb Souvenir i les coreografies de la cantant... Però el repte era tractar el Let’s Festival des d’aquí, des de Barcelona, i enlloc més (i per alguna estranya raó així ho espero), es podrà assistir a un festival com aquest i rebre d’una manera tan palpable una realitat social tan local, l’starsystem català. Hi torno, i ara afegiu-hi tanta sorna com vulgueu, tinc una sort espantosa.
GERARD DE JOSEP I CODINA
26,(27,28) de febrer i 6, 7 i 8 de març.
La Salamandra i el Depo.
Tinc una sort espantosa. El Let’s Festival em va servir, més encara que per passar-m’ho bé, per descobrir que l’starsystem “indie” català no és cap estupidesa. Vull dir, dijous 26 de març, al Depo, concert gratuït de Mazoni per innaugurar el festival, ple de gom a gom. Impecable, no ho nego, versions de Cat Power, Stooges, Pau Riba, Dylan i un nou disc sota el braç. El dijous següent, Secret Society em convencia d’allò més, sentit de l’humor i cançons per tallar-se les venes, però érem quatre gats i la majoria no venien ni a veure el concert. Divendres 6 de març, la meitat del públic venia només a veure Manel, que són alguna cosa així com els Arctic Monkeys catalans. No per l’estil és clar, però sí pel fenomen social que hi va al darrere. No van haver de fer res d’especial perquè tothom coregés a l’uníson cada una de les cançons, col·loquessin les palmes allà on havien d’anar i se’n anessin entre crits i aplaudiments d’eufòria. Sincerament, crec que no n’hi ha per tant, i els monòlegs del cantant acabaran per cansar. De totes maneres, van ser els triomfadors indiscutibles. I dissabte, tres quarts del mateix. No voldria que se’m mal interpretessin les paraules, però per res del món podia pensar-me que Love of Lesbian era un grup de nenes. Vull dir, aquesta cosa de trobar-se estret al mig d’una multitud d’adolescents que salten amb el dit índex alçat, a mi se’m va fer un pèl desagradable. Però alguna cosa falla si érem tan pocs els que vàrem sentir això (deixeu-me suposar que algú altre va sentir-ho). Jo vaig connectar amb les Charades perquè em van caure d’allò més bé, vaig riure amb Souvenir i les coreografies de la cantant... Però el repte era tractar el Let’s Festival des d’aquí, des de Barcelona, i enlloc més (i per alguna estranya raó així ho espero), es podrà assistir a un festival com aquest i rebre d’una manera tan palpable una realitat social tan local, l’starsystem català. Hi torno, i ara afegiu-hi tanta sorna com vulgueu, tinc una sort espantosa.
GERARD DE JOSEP I CODINA
La Banda Municipal del Polo Norte.
La Banda Municipal del Polo Norte
"La mejor hora para despertarse"
Quan vaig veure en directe LBMDPN al PopArb, em va semblar, simplement, un concert divertit. La mejor hora para despertarse, el seu disc de debut, em sembla una declaració d’intencions d’un grup que no pretén gaire més que això, passar-s’ho bé i fer-ho passar bé. I ho fa amb armes d’allò més efectives: bones melodies, com a “Museo en Llamas”; l’humor de lletres iròniques i surrealistes, com a “El Albornoz”; i aclucades d’ull a coses com l’internacional comunista a “Parte Alta” o la música reagge. Així que buscar el somriure i aconseguir-lo, a més de noble, em sembla bonic.
Gerard De Josep i Codina
Las chicas se desnudan. 2/3/09
2/3/09
Bar Elèctric
“Little miss lulis and her folky ferran”, per no dir Anímic, van ser els encarregats d’encetar el cicle de veus femenines “Las chicas se desnudan”, i em van deixar tan impressionat que la resta se’m va fer petit. Però crec que va ser només una qüestió d’ordre, vull dir que Lek Mun em semblaven uns personatges d’allò més curiosos i la Mireia de Miss Carroussel em va fer sentir com quan, de petits, la professora ens tocava la guitarra i tot entusiasmats escoltàvem el que fos perquè un sentiment de comunitat càlida embolcallava la sala. Freds i calents per a històries diverses, crec que no seria just demanar més.//GERARD DE JOSEP I CODINA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
