Bar Robadors 23

Els veïns

Davant de casa hi ha un bar on cada dia hi fan concerts. A una ciutat on l’espai públic sembla reduir-se als centímetres de buit entre un cos i un altre, a vegades es donen fenòmens paranormals com aquest: al nº23 del carrer Robadors el carrer s’ha fet bar i el bar s’ha fet carrer.
Perquè al 23 hi ha de tot: modernus i calaveres, gent del Xino i del Raval, jazzeros i cabareteres. Te’ls trobes indistintament a la barra o a l’escenari en funció del dia. Dilluns d’improvisació, dimarts de varietés, dimecres de jam, dijous de bandes, divendres de DJ, dissabtes de festa i diumenges de flamenc. Un bar amb trastorn de personalitat múltiple on ningú s’estranya de res.
Diuen que un dia uns quants veïns van decidir reclamar el silenci de la Barcelona neta esgrimint títols de propietat i normatives cíviques davant del 23. Però el carrer és de tots i aquell cop, el seny el van posar els propietaris d’un bar petit de Robadors on cada dia hi ha concert i hi caben tots, fins i tot els que es queixen.

Marta Vallejo.

Banda d'Improvisadors de Barcelona

LEM, Auditori de La Caixa, 10/10/09.
La sorpresa
El darrer 10 d’octubre el Festival LEM ens va tornar a oferir l’oportunitat d’escoltar a la Banda d’Improvisadors de Barcelona. Un regal pels habituals i pels profans. Els qui els coneixem assistim als seus concerts amb ganes de sorprendre’s i amb les orelles preparades per xuclar qualsevol proposta. Els qui els escolten per primer cop surten amb la carn estovada i el cervell en ebullició.
Encara no sabem quines són les variables que condicionen el so de la BIB. És la sala, la composició de la banda, l’estat d’ànim dels músics, la il·luminació? Sigui com sigui el darrer concert va ser dels més delicats que els hi hem sentit. Amb un cello encantador i uns vents decidits a esmicolar expectatives, el concert va sonar íntim i reposat.
A jutjar per l’entusiasme del personal present, es confirma que a Barcelona hi ha públic per propostes al·lucinades, imprevisibles i compromeses com la de la BIB. Falta que els hi assegurem espais on seguir sorprenent.
Marta Vallejo

Anna Roig i L’ombre de ton chien- El gos de Brel

Anna Roig i L’ombre de ton chien. “El gos de Brel”
Encara no tinc clar si el disc de l’Anna Roig i L’ombre de ton chien és un disc de matí o de vespre, per escoltar mentre passejo o per cantar mentre cuino. El que sí que em sembla evident és que no podrien haver escollit un moment millor per publicar-lo: els amants del sol i les terrasses fresquetes comencem a salivar com gossos de Pavlov amb les cançons de l’Anna. Hi ha alguna cosa peculiar en la seva veu que estripa la melodia més dolça i la recobreix de cabaret. I quan acaba la darrera cançó del disc queden les ganes d’escoltar-los en directe, veure qui s’amaga a l’ombra del gos de Brel. Abstenir-se pessimistes, cacofònics i diabètics. // Marta Vallejo

Marc Ayza Group & Core Rhythm

Marc Ayza Group & Core Rhythm - De bisturís i esbufecs. Jamboree, 30/01/09.

Dir que un local de jazz programa un concert d’una banda de jazz amb DJ i MC no és res de nou. La novetat apareix quan el concert és d’una banda de jazz formada a parts iguals per un pianista, un MC, un contrabaixista, un bateria i un DJ.
L’oïda s’omple amb el tàndem format pel Marc Ayza i el DJ Helios, precisos com un bisturí endolcit pel contrabaix. Marcant el recorregut que han de seguir els temes, buscant a vegades el camí llarg i a vegades el camí curt.
A mitja drecera apareix el Core Rhythm, a vegades amb l’actitud del llop ferotge, a vegades estirant els temes per camins de muntanya. Y lo mismo te hecho de menos que te hecho de más.
Per moments algú esbufega a un revolt: el Roger Mas des del piano, canta.

I surto del jamboree pensant que, què collons, m’agrada el jazz.// MARTA VALLEJO