D’Callaos. Desde el balcón

D’Callaos
Desde el balcón
De la imatge que podem tenir d’un balcó qualsevol, la que ens queda després d’escoltar el disc de D’Callaos, és només la part que de fora cap endins, ens n’ensenya les barres de la barana. De dotze cançons, en almenys tres, parlen de llibertat desitjada. El discurs no va gaire més enllà de la querella que estem acostumats a sentir contra una autoritat mai massa ben definida. Tot i així, D’Callaos em desperten certa simpatia. M’agrada que siguin coherents, que puguis baixar-te els dos CDs gratuïtament des d’internet i que hagin seguit tan vinculats al Clap. Altrament, del dibuix de la portada prefereixo no parlar-ne.

Gerard De Josep i Codina

Anita Miltoff

Anita Miltoff
La Farinera/ 13-2-09
Ho sento molt, però no em puc creure un grup que, perquè un dels components toqui un instrument “poc habitual” en una formació clàssica de rock, posem-li que sigui, per exemple, el violí; i perquè el seu cantant a vegades més que cantar, cridi, i no us penseu tampoc que amb massa actitut; afirmi ser un grup de punk-folk i que, a més, confessin que se senten sols dins el panorama, com si d’originalitat es tractés. La veritat és que, ben a l’inici del concert, el cantant d’Anita Miltoff va dir-ho clar, Quanta gent coneguda! Sembla el concert de despedida de COU! I aquesta va ser, per mi, la tònica del concert. Amics que ballen perquè se saben les cançons, canvis de tempo i els uns perseguint-se als altres i, per defensar això d’autoetiquetar-se punks, reivindicar contra els grans centres comercials cridant ben fort, Vull un xandall! Déu n’hi do.

Gerard De Josep i Codina

Clara Andrés

Clara Andrés
Harlem Jazz Club/ 12-2-09. Festival Barnasants
M’assalta una intuïció estranya uns dies després del concert de Clara Andrés al Harlem. Estic escoltant Fer res, una de les dues cançons que es poden escoltar a través del seu myspace, i em fa l’efecte que aquell concert i, en general, la seva música serveixen perfectament de pròleg per aquests dies assolellats en què la primavera ens saluda, tímida. I tímida és com em va semblar ella, una timidesa honesta que em vaig imaginar i creure. Cinquanta minuts escassos de concert, totes les cançons del disc i un parell de bisos, Amanece a petició i Dies i dies, perquè sí, perquè toca, perquè és el nom del disc i ho és per alguna cosa. L’únic problema que vaig detectar, que jo no vaig patir (jo tenia acreditació), fou l’excessiu preu de l’entrada.

Gerard De Josep i Codina

Festa Aloud Music

Festa Aloud Music
Fnac Triangle i La [2] de Apolo. Barcelona. 21/02/09

Que un segell amb uns principis tan admirables com els d’Aloud Music (discs de descàrrega gratuïta i amb entrada gratuïta per als menors de 23 anys als seus concerts) celebri el seu aniversari és un fet a destacar.
Per anar obrint boca els Two Dead Cats van fer una divertida actuació a l’Fnac Triangle amb el cap del segell discogràfic a la taula de so.
A les deu de la nit els The Joe K-Plan van rebentar orelles a La [2] de Apolo, tot i que amb menys intensitat de la que s’esperava. Després els Nothink van fer una mostra del seu rock contundent victorejada pel públic. I com a punt i final, (lo:muêso) van fer el millor concert de la nit amb la interpretació de les seves cançons d’indie-rock cridaner i fent que el punt àlgid de la festa fos la interpretació de la sublim “Combinado Magyar”.// PAU CRISTÒFUL LOZANO

BCNmp7: Emergència Fest

BCNmp7: Emergència Fest
CCCB. Barcelona. 21/02/09

BCNmp7, la iniciativa que l’any passat ens va portar propostes memorables com el concert dels desapareguts 12Twelve amb una coral de gospel, va encetar la nova temporada amb un festival que concentrava algunes de les propostes emergents més interessants.
El festival comptava amb dos escenaris: Emergergencias!, que concentrava la major part dels concerts al Hall i Urgencias!, que ocupava l’Auditori amb les interessantíssimes improvisacions dels membres de Bèstia Ferida i altres músics.
Cal destacar dos concerts: el dels madrilenys Nudozurdo, que barregen amb eficàcia una música propera al post-rock amb una veu greu i profunda que recorda a la d’Ian Curtis i el de Jeremy Jay, que va ser l’únic artista internacional (de Califòrnia concretament) de l’edició. I tot això només pel mòdic preu de 3’60€.// PAU CRISTÒFUL LOZANO

Marc Ayza Group & Core Rhythm

Marc Ayza Group & Core Rhythm - De bisturís i esbufecs. Jamboree, 30/01/09.

Dir que un local de jazz programa un concert d’una banda de jazz amb DJ i MC no és res de nou. La novetat apareix quan el concert és d’una banda de jazz formada a parts iguals per un pianista, un MC, un contrabaixista, un bateria i un DJ.
L’oïda s’omple amb el tàndem format pel Marc Ayza i el DJ Helios, precisos com un bisturí endolcit pel contrabaix. Marcant el recorregut que han de seguir els temes, buscant a vegades el camí llarg i a vegades el camí curt.
A mitja drecera apareix el Core Rhythm, a vegades amb l’actitud del llop ferotge, a vegades estirant els temes per camins de muntanya. Y lo mismo te hecho de menos que te hecho de más.
Per moments algú esbufega a un revolt: el Roger Mas des del piano, canta.

I surto del jamboree pensant que, què collons, m’agrada el jazz.// MARTA VALLEJO

(lo:muêso) – Giant Catarzêe. Aloud Records

Igual que els bucs trencaglaç de 75.000 cavalls de potència, (lo:muêso) també es podrien fer pas entre blocs de gel de 3m de gruix, i ho demostren amb aquestes 9 cançons. S’apropen al hardcore amb “Ça Ça Mirlaquerr” i “Rhapsodian Broken Meniscos”, intueixen el post-hardcore amb “Disporic Catastrophê” i experimenten com volen amb “An ê-Way To Cernical·li”, “Hematíes” i “Genderandsoger”. Confirmen el seu estil sorollós, melòdic i canviant. Canten menys però amb més força. I tot i que en ocasions trobem harmonies dissonants difícils a primera escolta, “Giant Catarzêe” és un disc amb molt sentit musical, en el que es gaudeix escoltant créixer cançons que no semblen acabar-se mai amb tants canvis. // ALBERT ISNARDO.

Furguson + Oxford Collapse

Furguson + Oxford Collapse
La [2] d’Apolo. Barcelona. 11/02/09

La primera actuació dels osonencs Furguson a Barcelona va ser tot un èxit. Des de bon començament un públic molt jove, com els membres del grup, va omplir la sala annexa de l’Apolo de Barcelona.
El grup va mostrar les seves cançons que es mouen entre el punk, l’indie-rock i l’electrònica experimental (mescla que dóna un resultat fresc i innovador) i, tot i que no van sonar tant contundents i efectius com altres vegades, van convèncer el públic de la ciutat comtal.
Després d’ells van sortir a l’escenari els novaiorquesos Oxford Collapse, que van oferir un concert amb molts contrastos: si bé van començar molt forts amb peces com “The Birthday Wars”, no van recuperar el ganxo de l’actuació fins que van acabar amb el seu hit “Please Visit Your National Parks”.

Pau Cristòful Lozano

eRikm + Ferran Fages

eRikm + Ferran Fages

04/02/09. CCCB. Organitza L'ull cec

Quan vaig arribar al CCCB, venia d’un petit recital de poesia de l’Enric Casasses a l’IEFC al que havia assistit amb uns amics. El que fou realment curiós és que en acabar el recital, com si es tractés de prologar el que vindria, parlà de: el soroll com a matèria prima de la poesia (el qual atorga, deia, valor al silenci) i la creació a partir d’un concepte. Jo no vull parlar en boca de ningú i molt menys dels dos artistes que van tocar aquella nit. A més, jo no estava, ni estic i necessito confessar-ho, preparat per a assumir tot el que tenien a aportar-me Ferran Fages i eRikm. Però m’atreveixo a explicar, aquí, de la manera més descarada possible, quina va ser la meva percepció de tot allò. D’entrada, em van fer replantejar el concepte de música. On començava i on acabava, només m’ho indicava l’actitud dels artistes; van demostrar de llarg que el soroll és la matèria prima de la poesia, i van explorar les possibilitats expressives del soroll en funció d’un concepte, creant poesia sense paraules però no pas amb menys poder creador d’imatges. No sé si estava preparat, i fins i tot no sé ni si va agradar-me, però de la mateixa manera que passa amb la por o amb el picant, tinc ganes de tornar-hi.

Gerard Josep i Codina

Bedroom. "La casa dins la casa"

De tant en tant, no cal res més que l’entusiasme i el talent per regalar al món una petita joia. “La casa dins la casa” és un disc gravat entre amics als bungalows del Càmping Cala Llevadó de Tossa de Mar; amb un disseny naïf que dóna el poder just i necessari al color dels retoladors; és un disc que ens descobreix un altre artista i que, de pas, posa música a un còmic i aconsegueix que, injustament, ens soni a cançó il·lustrada; que l’edita l’única discogràfica que pot editar-lo, per risc i per concepte; que ens parla d’un cotxe estimbat, que porta aquí més de vint anys i que, quan preguntes què hi va passar, recordes que l’avi ja no

Gerard Josep i Codina

Estanislau Verdet

Estanislau Verdet. Sala [2]
31/01/09

Si algú encara no sap què és el lletgisme, jo intentaré explicar-ho a través del que vaig veure en un concert a l’Apolo d’Estanislau Verdet, artífex del moviment. Si no ho vaig entendre malament, el lletgisme seria alguna cosa així com: oferir un concert sobri, sense la disfressa a la que ens tenien acostumats; amb músics professionals i “seriosos”; fer cançons pop encara que sonin a vals, reggeaton, pas doble, jazz, rap, sardanes o el que faci falta; i justificar que són pop perquè enmig de tot això es poden permetre parlar de Gloria Estefan, Radiohead, Josep Cuní, Sandra Bullock, Portishead i Jordi L.P. En resum, el lletgisme vindria ser alguna cosa així com la reivindicació exacerbada de l’eclecticisme i el coneixement exhaustiu de la baixa cultura, i a la vegada, fer un concert digne dels grans.

Gerard Josep i Codina

The New Raemon / Elvira - Apolo [2]

30.01.2009
Madee, Standstill, Sanpedro. Si posem la veu, les paraules, la guitarra acústica i els teclats dels primers, la base rítmica del baix i bateria dels segons, i la guitarra elèctrica dels tercers, ho mullem amb una tarda nuvolosa i la quotidianitat de qui ha estat trist però replet d’esperança, què ens queda? Una sala plena de gent contagiada de l’amabilitat de les cançons de The New Raemon (Ramón Rodríguez i companyia). Prèviament, Piti Elvira, guitarrista (Standstill), bateria (It’s Not Not) i músic en definitiva, va presentar les cançons del seu disc Pequeños apuntes para canciones de mierda, cançons íntimes i senzilles, apropiades per sentir en un espai petit.

Albert Isnardo.

It’s Not Not – Sidecar

29.01.2009
Els quatre It’s Not Not, després de la primera cançó en la que semblaven escalfar motors, van agafar la situació (músics - públic) per la mà i van desplegar les armes que els fan ser un grup com el que són: musicalment contundents i amb un directe explosiu. Ritmes frenètics de bateria, línies de baix calculadores i cops de guitarra van ser la base ideal per a que Joel, el cantant, ens delectés amb balls i passejades entre el públic, cops de baqueta (cubell d’escombraries metàl·lic inclòs) i crits corejats per la resta de la banda i tots els presents. L’anècdota de la nit la va posar una noia que, causant reacció fins i tot als Not Not, va animar des de l’escenari a totes les noies a que s’alliberessin de les seves samarretes i demostressin el costat més punk.

Albert Isnardo

Coconot "Cosa Astral"

El de Coconot no és un disc que sorprengui. En coneixem els recursos i els hem vist en d’altres. Però és un disc que, com Continents de Nisei, per exemple, està ple de bons exercicis, d’eines per explotar. Jo diria que, tot i les inevitables comparacions amb El Guincho, Cosa Astral és un disc que va una passa més enllà. No s’amaga rere la festivitat per entregar un disc coherent ple referències a Amèrica, Oceania i Àfrica. Potser el fruit encara estava verd però, mentre, passarem una bona estona sota el sol veient com madura.

Gerard de Josep I Codina

ALBAIALEIX + HOMENATGES

La [2] d'Apolo, 16/01/2009

Albaialeix van presentar els seu disc homònim en família però no per això amb èxit menys justificat. La seva proposta, recolzada pel padrí Diaz-Reixa a peu d'escenari, es va fer grata per a oïdes que trobaven a faltar relleu per aquella tradició autòctona iniciada per l'atemporal "Música Dispersa".
En directe, s'acompanyen pel nervi percussor de Mau Boada (Les Aus), que aporta una intensitat física insospitada, i per la tímida però definidora flauta travessera d’en Toni Clavera. Amb l'Alba controlant la troca i l'Aleix arpegiant amb estranya habilitat uns acords força elaborats, van desgranar quasi tots els temes del debut (especialment celebrada, "La Primavera") i, aprofitant l'avinentesa, un nou tema per un futur que s'espera amb candeletes.
El mèrit de la nit també cal atribuir-lo a l'allau introductori d'acoblaments i soroll que havien esculpit com a pròleg "Homenatges", projecte de membres de Bèstia Ferida i Orquestra de la Muerte, un autèntic caos de saxo i electrònica post mil·lenària que va contribuir a fer més especial la rara màgia de l'instant.
MARC MASÓ

VinilFest. 11/01/09

Vinilfest
11/01/09

Poder gaudir d’un cartell com el del Vinilfest 3 un diumenge qualsevol a la nit no és senzill, i encara ho és menys omplir de gom a gom i amb personatges entre el públic com el mateix Jeremy Enigk. La celebració de l’aniversari, es va rebre, tant per part de músics com per part del públic, com un homenatge a un dels bars més interessants de Gràcia. Els concerts, en canvi, van ser més fluixos i només el grup de Jordi Lanuza, l’ànima del bar, va destacar entre els altres. Mishima, en un format semi-acústic, van repassar gairebé sencer el seu disc Set tota la vida (08) amb unes cançons que sonaven ràpides i fins i tot descuidades. First Aid Kit, en canvi, van tenir un directe impecable, però, pel meu gust, la dosi de sucre de les cançons saturava la dolçor.
Gerard de Josep I Codina

IDEES FELICES, PÚBLIC FELIÇ

Caprichos de Apolo Sobretaula Guillem Gisbert (Manel) + Pere Agramunt (La Brigada) Apolo, 7 de gener de 2009
Feliç idea, la de les Sobretaules (ja ho dèiem aquí mateix quan van començar, al Llantiol). I cada cop més popular, a jutjar per la bona entrada de l’Apolo, un dimecres gèlid just després de Reis. La fórmula de got de vi + dos-artistes-que-es-coneixen-però-no-massa va tornar a funcionar.

En el marc dels Caprichos de Apolo 09 (això és ben bé el que són, i que bé que comparteixin programació, les Sobretaules, amb altres propostes estatals i internacionals) es presentaven el duo Guillem Gisbert (Manel) i Pere Agramunt (La Brigada). Hi havia expectació: en pocs metres quadrats vam poder identificar quatre responsables de festivals de casa nostra, cap d’ells gaire més gran de trenta anys. A banda de preveure’s un gran estiu pels Manel, això ens porta a pensar si s’està produint un cert relleu generacional...

Tornem als músics. Manel, grup revelació de finals del 2008, un fenòmen que ha acaparat l’interès mediàtic i del públic i que no es cansa de donar gràcies a grups que els han obert camí, com Mishima o Antònia Font. No, si a sobre que s’està consolidant una escena interessant, resulta que els grups són amables entre ells i tot, què ens està passant? La Brigada, en canvi, té més rodatge, però també és cert que amb “L’obligació de ser algú” (Outstanding Records) sembla que han trobat la manera d’arribar a més públic, i més directament.

Feliç idea, feliç trobada, doncs. Van sonar versions i temes dels discos respectius, ukeleles i harmòniques, una mena de ping-pong de cançons amb voluntar de ser petites (més costumistes les d’un –Manel-, més abstractes les de l’altre –La Brigada-) però coincidint totes en certa poètica i alhora senzillesa de les lletres. Versos d’aquells que se’t queden al cap hores i hores i que voldries estampar a la teva samarreta preferida (com bé saben els co-organitzadors de les Sobretaules –juntament amb Bacco-, els perillosos i ja imprescindibles Bankrobber).

Com sempre passa a les Sobretaules, a mesura que el nivell de l’ampolla de vi baixa, puja la calidesa del concert i la interacció amb el públic. Tres assajos, només, però la química sincera entre els dos músics va fer que (quasi) oblidessim la manca de calefacció de la sala i ens dediquessim a moure’ns, tot i asseguts, al ritme d’”Al mar!” (una de les cançons de l’estiu, sens dubte, juntament amb “Ai, Dolors”). I és que hi ha moltes espurnes estiuenques al disc de Manel (“Els millors professors europeus”, Discmedi), molts moments de Festa Major, de pell morena i cervesa fresca. La Brigada potser és més recomanable per tardors càlides vora el mar. El cas és que de costat funcionen, i tant. Encara que ens trobessim al bell mig del cru hivern. En molts temes, aquest duo inèdit semblava més un home orquestra dissociat en dos cossos que no pas dos músics que només s’havien assegut tres tardes a assajar.

Referents folk, fins i tot country, ecos de Bacharach, cites a Chaplin i Keaton... A banda d’”Una imatge més”, “Com fulles mortes” o “La llista negra”, entre altres, dels de Vilanova, i de “Pla quinquenal”, “Ens en sortim” o els dos hits ja citats de Manel, es van poder sentir temes com “Me and Julio Down in the Schoolyard”, de Paul Simon, per part de Pere Agramunt, i la sorprenent i manelesca versió del “Common People” de Pulp. El més divertit, sens dubte, el final. Transportat per l’ambient cabareter de la sala del Paral·lel, Guillem Gisbert es va atrevir amb “Lili Marlene”, versió Olé Olé, això sí (busqueu la singular traducció de la lletra que van enregistrar!). Tots tenim un passat musical. Gràcies a Manel, La Brigada i molts d’altres, també tenim futur.

www.myspace.com/thelightbrigades
www.myspace.com/gatmanel
www.myspace.com/bankrobber


Anna Cerdà i Callís

Pascal Comelade: Compassió pel dimoni

Com el xarel-lo bó que es va fent millor, quan arribes al track 3 ja saps del cert que l’embriagament esta assegurat tot i que aquests vuit clàssics del meu grup preferit de tota la vida passen massa volant. Under my Thumb és excepcional i Honky Tonk Women, una delícia! La foto de portada i la presentació, fantàstiques i la fanfàrria de Paint it Black et deixa el cor ben estabornit. Tot plegat una sub-versió stoned i stunning. En vull més!

Montse Baste-Kraan

Le Fou / El Niu . 23 de desembre 08

Vaig sentir quatre o cinc cançons, no més. Algunes més dolces, d’altres més funk, més punk, menys maques pel meu gust. Em va semblar entendre que les que m’agradaven més eren de l’últim disc, me’n vaig alegrar i ho faig encara. Vaig sentir melodies susceptibles d’agafar-se amb ungles a la memòria i jocs agradables a tres veus. D’acústic, res. Bé, l’actitut imagino: intermitjos llargs entre cançó i cançó, canvi d’instruments amb parsimònia i bromes de les que en desconeixia el codi. Potser érem vint persones, unes assegudes al terra sobre coixins, d’altres en sofàs, butaques o cadires plegables. Encara d’altres, amics dels del grup, que més que venir-los a veure els venien a buscar, van estar-se drets. Tot plegat molt càlit, molt pròxim, però jo, que no havia estat mai al Niu, vaig quedar més seduit pel lloc que per la música.

Gerard De Josep i Codina

Albert Pla | Salamandra |

23/05/2008

Guitarres de luxe, Jordi Busquets i Diego Cortés, dosis de veintegenarios reinterpretades amb més percentatge de rock, reflexions políticament incorrectes, humor hilarant i bisos dedicats als clàssics com la poètica escatològica del “ho sento molt”. TOYKEXOHUMO és un monòleg musical que no deixa indiferent, que transmet i captiva i l’Albert un boig clarivident, que afina quan desafina, com diu en Sisa d’en Pau Riba, i que aconsegueix transformar composicions no molt originals en propostes peculiars, petites rareses que ens fan pensar en la importància que té la interpretació en això del directe. I tornem a casa pensant en la historia de la “colilla” que va aconseguir incendiar els Estats Units d’America i el patiment de tenir una novia terrorista. Passant de tot. //

Jac Cirera