MAZONI | Auditori

Barcelona. 06/03/08

Si els dits fossin xilofons, a l’imaginari d’en Jaume Pla, hi hauria altres idees igual de seductores i surrealistes. Els de la Bisbal són un grup amb incansables inquietuds musicals que amaguen darrera la imatge relaxada i quotidiana que generen, i amb la qual es van presentar a la capital. L’austeritat, però, va quedar enrere al sonar la primera nota: Pop, tròpic, beat, psicodelia, tramuntana i soul d’aires propis i originals, arranjaments hipnòtics de guitarra i una curosa interpretació, va transportar l’auditori a l’atmosfera del grup. Una atmosfera que es va esvair massa ràpid, però, o potser va ser la seducció de les seves melodies que va fer perdre la noció del temps. La qüestió és que hi havia certa sensació de desig de més Mazoni al final del concert. Bo + Breu = Addicció.

Jac Cirera.

LUCAS 15 | Sala Bikini |

Barcelona. 29/02/08

“Hola, somos Lucas 15 y no somos españoles”. D’aquesta manera es presentava la nova formació del cantautor Nacho Vegas amb el multiinstrumentista Xel Pereda (membre prolífic del grup de folk asturià Llan de Cubel). Declaració d’intencions pre-electorals? Qui sap. El que està clar és que toqui el que toqui el de Xixón, ho converteix tot en or. Nacho Vegas tenia una espina clavada amb fer un projecte arriscat d’aquestes característiques. Ho va intentar amb un parell de cançons com “añada de ana la friolera” o amb “La canción de la duermevela”, tema que tancava el seu segon i doble disc “cajas de música difíciles de parar; Això si no tenim en compte el que va fer ja fa uns anys per una banda sonora “verdá o consecuencia” o els seus projectes “diariu” i “diariu dos”. Els temes en directe anàven precedits d’una veu en off, i com si d’un poema es tractés, donaven peu per a transmetre després tota l’energia sobre l’escenari. Així doncs, tradició autòctona 100% sobre l’escenari i sobre el gran nombre d’asturians que es van donar cita a la sala. “Moces a bailar”, “como la flor” o “los fayeos de mayo” treien el tó més acústic e íntim de Nacho i Xel, per passar després a la electricitat rockera i lletres veritablament bíbliques i obscures com “el sacaúntos de Allariz”. De regal, (bis), “l’himne de los mineros” (Santa Bárbara bendita) i una no editada de Xel. Com si es tractés del primer Nick Cave de “murder ballads” la gent corejava les lletres a l’espera de nou material. Curiosament, Acuarela explica la dissolució dels Asturians Manta ray (Nacho Vegas va ser fundador) alhora que donen pas a un fill amb ganes de mossegar fort, però que no amaga les influències de Neil Young o Cave. Tota una promesa pels amants de la bona música i literatura.

Dani Planesas

The Andersen Project. Robert Lepage

Teatre Lliure, divendres 15 de febrer de 2008

El siempre inteligente y sugerente Lepage nos trajo sólo por tres noches una obra austera, dentro de su habitualmente rica concepción escénica, y con un único actor, Yves Jacques, representado todos los personajes. ¿A qué viene hablar de ello en Nativa? Por la temática (y por la calidad), en torno a la organización de una ópera donde colaboran diferentes países e instituciones, que sirve para poner en evidencia y vapulear este tipo de montajes y, especialmente, a una estirpe de gestores culturales: Aquellos que aceptan gestionar la miseria presupuestaria y de contenidos, colaborando con un poder incompetente, en lugar de poner los puntos sobre las íes. Lo que empieza como un encargo del libreto para una versión operística de una obra de Beckett acaba, por motivos "realistas" cuya ridiculez Lepage se encarga de evidenciar, en una adaptación de un cuento de H.C. Andersen. El personaje del autor tiene un primer texto impagable, pero el que se revela como fuente de sorpresas es el gestor cultural con un genial monólogo en una atropelladísima explicación de estrategias de despacho y acuerdos de reuniones surrealistas, hilarantes por lo habituales que resultan en la vida de los que se relacionan con el mundo de la cultura. El mayor mérito de Lepage es conseguir algo interesante e intenso con un tema nada romántico, aparentemente técnico, pero de tal calado contemporáneo y vital que resulta sorprendente. Y valiente: quizá la obra es la autobiografía de ella misma. Pero, al contrario de la ficción, con un final satisfactorio.

Shabir Al-Amani

Jordi Rossy Trio | Jazzroom |

Barcelona, divendres 18 de gener de 2008

Lleno sin agobios para escuchar al baterista de Brad Mehldau presentar su primer disco como líder. Pero la música de Jorge Rossy no es un calco de su anterior jefe y discurre por sus propias vías. Su trío resulta desconcertante de entrada: piano (Rossy), órgano (Albert Sanz) y batería (R.J. Miller). Sin contrabajo. Empezó con un par de piezas de Sanz entre el revival y la actualización irónica del jazz ambiental de coctelería casposa norteamericana de los años 50 o 60. Jordi se reveló como un gran entertainer al comentar cada tema con muy buen humor y mucha gracia. Nos hizo partícipes de su preocupación por los temas poco ensayados, reivindicó el "placer de ver descarrilar el tren" si un tema se descontrola y repasó en voz alta a sus músicos la estructura de algunos temas antes de tocarlos, cual ensayo, delante del público, cosa que resultó muy didáctica e iconoclasta. El tren no descarriló, ni mucho menos, e incluso los contados errores del mismo Rossy fluían como aciertos en su nuevo rol como pianista.
Añadió a su hijo Fèlix a la trompeta. ¡Pánico!: ¡Niño hijo del artista en el escenario! Pero el chaval se sabía perfectamente su papel e interpretó con tono sensible y temple frágil frases e improvisaciones de muy buen nivel. ¡Uf! Alivio y placer.
Los temas se sucedieron en crescendo artístico, apoyados también con el saxo de Enrique Oliver, y finalizó con "Wicca", tema que da nombre al disco, donde el largo trabajo de Rossy hacia su nueva etapa como músico de nivel internacional despliega toda su inspiración.

Shabir Al-Amani

Ojos de Brujo | Espai Movistar |

Campus Sud U.B. , divendres 29 de febrer de 2008

Còctel d’imatge, mestissatge i desinhibició en l’últim concert de la gira Techarí live. Ojos de Brujo va captivar el públic, en part, gràcies al domini de la potent base rítmica de la banda que comença a allunyar-se d’aquelles Jam Sessions Barcelonines, d’on va sorgir, per mostrar molta més precisió i planificació en les seves actuacions. Les arrels flamenques van caracteritzar el concert, amenitzades amb el funk, rumba i hip-hop que els caracteritza. Escoltant Ojos de Brujo un s’adona dels perills existents del gènere de la fusió, que transita entre les sonoritats noves i originals, i la pèrdua de caràcter dels elements de la mescla. Caldrà recordar, en els pròxims passos del grup, que “lo mejor es enemigo de lo bueno”.

Jac Cirera

Javier Krahe. Festival BarnaSants

Teatre Joventut, L’Hospitalet de Llobregat. 22 de febrer de 2008

Ha participado en todas las ediciones del BarnaSants i, como era de esperar, volvió a llenar la sala del Teatre Joventut. El cantautor Javier Krahe inició su actuación con una mini canción compuesta especialmente para la ocasión, ironizando sobre su llegada a Barcelona en Ave, en el primer día de funcionamiento, y muy deprisa arrancando las primeras sonrisas y aplausos. Así de entrada ya comulgó con el respetable, y así proseguiría durante las dos horas de conversación musical. Como siempre, con ironía, con letras llenas de humor sano e interesante, y con sus presentaciones hizo referencia a sus experiencias con el sexo femenino y a los elementos más ingratos de nuestra sociedad. Krahe se mostró con la misma sinceridad que lo han aproximado a dos de sus referencias: Cohen o Brassens. Con personalidad, con gracia, con sencillez, ofreció canciones de su último trabajo Querencias y extravíos y otras conocidas de su extenso repertorio. A pesar de su timbre vocal reiterativo, el realismo políticamente incorrecto de su propuesta volvió a clavarse en la sonrisa de los presentes.

Antonio Álvarez

Miquel Gil. Festival BarnaSants

Teatre Joventut, L’Hospitalet de Llobregat 23 de febrer de 2008

Poesía con la tinta todavía fresca, canciones propias y otros temas provenientes de la raíz tradicional del Pais Valencià conforman el bagaje musical que Miquel Gil ofreció a los asistentes al concierto que realizó en el marco del BarnaSants. Coincidiendo con su nueva y bella tercera obra discográfica, Eixos, el músico y cantautor ofreció un recital sin fisuras, intercalando auténticas explicaciones pedagógicas sobre los temas que interpretaba. Acompañado de una banda que aporta y crea valor en directo, Gil fue fiel a la sinceridad con la que toca y canta. Demostró que siendo uno de los intérpretes con más trayectoria de futuro en el panorama catalán, español e internacional, a pesar de haber sido tocado por el éxito, continúa siendo él mismo. A través de letras cargadas de cotidianidad, pasado y futuro, y con una música enérgica y vibrante que surge de la tierra, la formación volvió a demostrar el continuo camino en ascenso en el que se encuentran.

Antonio Álvarez

MANOS DE TOPO + FACTO DELAFÉ Y LAS FLORES AZULES

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

LOVE OF LESBIAN + THE LAST 3 LINES + ANIKA SADE

//the last 3 lines//

Salamandra, 8 de Febrer de 2008

Ambient New Wave a la Salamandra de la mà d’Anika Sade que va oferir una dosis de nostàlgia pels amants del tecno introspectiu de la ja vella ordre. La perla de la nit, sens dubte, The last 3 lines, que van aparèixer a l’escenari amb imatge de garatge i injectant energia amb potents arranjaments de guitarra. Sorprèn el seu so per la comunicació que generen entre la psicodelia dels 70, el punk contemporani i tornades agradablement enganxoses. Per posar alguna pega, potser van vestir poc l’actuació i això va provocar certa fredor en el públic que coneixia poc a la banda.
La importància del recorregut va quedar palesa amb l’entrada de Love of lesbian. Les cançons rodones dels lesbians es tornen esfèriques ara que el públic les coneix a la perfecció, i el concert va acabar amb entrega total i pels de gallina.

Jac Cirera.

El Dia de la Musica en 13 Notes

lemon party

manolo

paul is dead


minimal acoustic band


banda municipal de barcelona





¿por qué hay estatuas en las ramblas?

Experimentem: desauricularitzem-nos per un dia. La propaganda municipal promet que, per un dia, el límit de decibels no el fixarà el trànsit sinó la música. Bo.

1. Eixample – Gràcia. Vestíbul línia 2 Passeig de Gràcia sense “músic al metro”. Andana línia 4: versió instrumental d'Spanish Harlem.
2. Gràcia. Estanc. She Loves You. Bo, hi prou cua per comprovar que estan punxant tot el vermell. I no em miren malament per que fumo.
3. Gràcia - Eixample. Vagó de metro línia 4. L’ansietat del desauricularitzat va en augment.
4. Eixample – Ciutat Vella. Éssers granadets de totes les nacionalitats deambulen com zombis lluint samarretes dels Rolling Stones.
5. Eixample. Veig dues punkis ("autèntiques")
6. Eixample. Música! Procedent de l’stand de captació de socis de l'fnac… No és directe. No estan ni els bolivians.
7. Centre Comercial. A una hora del concert de Freewhelin’ Tornados capto expectació a l’entrada de l’auditori. Públic desconcertant. Presentació d'una trilogia de fantasia. Arrrgh!
8. Façana d'un altre centre comercial. Música! Minimal Acoustic Band. MAB. Cada cap de setmana a la façana en qüestió. Dos cedés quinze euros. Fes-te fotre.
9. Ciutat Vella. Palau de la Virreina. Banda Municipal de Barcelona. Mitjana d’edat dels músics: 50 anys. Perfil del públic: guiris. Cobla ben interpretada. Molt nostrat. Sóc indígena i busco un altre tipus d'emocions. No deixa de tenir gràcia que el director es digui Josep Mut.

10. Cops de colze per baixar la Rambla al crit de “sóc local!”. Una criatura pregunta: “¿Por qué hay estatuas en las Ramblas?”.
11. Plaça Reial. Concert “Emergents més a prop”. Públic: moderns. Grup: Paul is Dead. Els conec del myspace i tinc curiositat. S’autodefineixen com a rock-electro-folk. El folk només el sento per segons en una flauta. La resta és veritat. Bona descàrrega després de la pregunta capciosa del nen d’abans. Sonen bé. Me'ls posaré a favorits del myspace. Voldran ser amics meus?
12. Plaça de la Mercè. Concert d’Ast. O concert de Trud. Manolo sense Genís. Segons l'organització, Genís tenia un compromís a un altre punt de la geografia. Segons la mateixa font, sóc la primera persona que ho ha preguntat (¿¿!!!?) No hi ha ningú de la discogràfica. Ni el manager. Es defensen amb la improvisació i jo bramo a primera fila. Acabem amb Esto acaba como empezó. Correcte: “somos lo peor”.
13. Plaça de la Mercè. Darrers temes de Lemon Party. Sonen a “grup de veritat”. Públic: amb cotxets de nen, nens amb samarretes dels Smiths. "Bicingueros" obstaculitzant el ja de per sí dificultós tràfic humà per la plaça. Fugida abans de la desbandada general.

Fil musical al metro. Mendetz i Catpeople al Razz se’m fa com un concert d’Elvis a la lluna. Difícil. M‘hauria d’haver endut els auriculars.

Del teixit dels somnis

La caixeta de Cabosanroque. L'Auditori, 2/12/06

Nou pel•lícules setanteres amateurs trobades al carrer són l’excusa per a uns músics per posar-se a confegir bandes sonores per a cadascuna. Sembla la sinopsi d’un film d’art i assaig, tanmateix és l’espectacle La Caixeta de Cabosanroque, que ha comportat dos anys de feina i col•laboracions. És una proposta lírica, que voreja el surrealisme i que, alhora, convida a la reflexió sobre el poder de la música sobre la imatge o com la segona ancora la primera. Part dels músics de Cabo comparteixen un enginy de l’artesania i la tècnica —la caixa de música de 27 metres cúbics— amb autòmats i instruments de fabricació pròpia en un concert mil•limetrat on la posada en escena i, fins i tot, la tensió teatral, són elements d’importància cabdal que separen el risc del desgavell. Un plaer per als sentits, una invocació a la fantasia, la música que ens agradaria que teixís els nostres somnis.

Llibertat modèlica

Spiritual Unity La [2], 6 de novembre de 2006.
Interprets: Marc Ribot (g), Henry Grimes (b), Roy Campbell (t), Chad Taylor (bt)

Qui li havia de dir al guitarrista Marc Ribot que algun dia podria retre homenatge al seu admirat Albert Ayler al costat del qui fou un dels seus contrabaixistas més lleials? Sí, Henry Grimes, que ha tornat a pujar als escenaris. Avui en dia és ja un veteraníssim jazzman d’edat incerta - ni ell sap quan va néixer - que té als dits l’essència de la cultura del free jazz, nascuda fa més de 30 anys als EUA i que en el nostre país encara resta inèdita. Per aquestes terres fa dècades que fabriquem bons però encasellats boppers i sembla que així serà pels segles dels segles (necessitem una revolució punk en el jazz d'aquí, ja!) . Veure a Grimes tocar el repertori d'Ayler és viure com a espectador la música des de l’estómac. Amb una intensitat que mareja. Ribot rematava amb passió la seva part, amb aquell estil mescla de Derek Bailey i Thurston Moore, que hauria de motivar a qualsevol músic a buscar i trobar un camí propi musical.

(des)concert

SYBIL VANE + LA CÉLULA DURMIENTE La [2] 27/10/06

Ordenar el concert de "millor a pitjor" no sembla una bona estratègia per a la presentació de "Turismo de interior", el nou treball de les Sybil Vane. No va faltar públic ni claca però sí esperit riott. ¿Nervis? Tal vegada. Van defendre els temes amb poca convicció però esperem que el rodatge del disc en diferents escenaris ens permeti veure a unes Sybil Vane més poderoses de les que vam veure a la 2 de l'Apolo. Fidels tanmateix al seu estil, no defraudaran els seus seguidors amb "Turismo", un treball on s'observa el creixement de la banda tant pel que fa a lletres com musicalment.
Respecte a Célula, van escalfar l'escenari amb un so prou convincent i una posada en escena a mig camí entre el punk i l'humor naïf. "Perverso Universo" és una bona proposta on el noise i el puntillisme pop es donen la mà d'una manera contradictòria però efectiva.
Junts o per separat esperem nous shows dels interfectes. I com deia algú que en sabia: "el pitjor dels somnis és que s'acaben acomplint". Qui no en sap gaire afegeix: caldrà defensar-los.

Nebur a l'Hipersons, el 8/11. (Foto de Merche Rosales)

Pau Riba a l'Hipersons, el 3/11. (Fotos de Joan Ramon Guzmán)

Més música i menys quotes

CASUAL
13 d’octubre. Big Bang.
L’escenari va quedar-se petit per Mon a la Cova, vocalista de Casual, un grup de rock obscur que acaba de treure el seu primer EP no auto-editat (La nova medicina) al ressuscitat segell Flor y Nata.
La data, el lloc, el gènere i la pausa causada per la irrupció de la urbana van ser els elements que van donar el toc underground a un grup que, a banda de sonar impecable —en un escenari com el menjador de casa—, desperta interès fora de les nostres fronteres. Com sempre, Alemanya —país que catalitza el darkie, gòtic, sinistre, o com se li vulgui dir, en l’àmbit europeu— és d’on surten els segells que han inclòs temes de Casual en compilatoris.
No els falta talent ni actitud sinó una audiència/mercat menys preocupats perquè es canti (o no) en català.
Més info a: http://www.casual-barcelona.com/

La música com a joc.

THE WALTER THOMPSON ORQUESTRA
8 d'octubre. LEM. Biblioteca Jaume Fuster. Barcelona.
Qui ho diu que l'experimentació és cosa d'expertes minories? Diumenge pel matí, en una biblioteca, concert multi-generacional, pel que fa al públic, i també pel que fa als músics de l'escenari, on es sumaven el saber fer de Walter Thompson, alguns músics de mires obertes d'aquí, l'actor Arnau Vilardebó, i una fantàstica banda valenciana d'alumnes d'ESO. Per jugar amb la música. Tots ho vam passar bé. I el resultat musical, impecable. Passar-ho bé i bona música hauria d'anar sempre junt.

Tòpics: l'hedonisme intrínsec de la música de ball

Mercat de Sant Antoni. Diumenge 1 d'octubre. Busco un maxi de Los Salvajes i topo amb els assajos de la segona edició de DJ's Contra la Fam. Aprofito per escoltar unes proves de Get Gas. Un pensionista s'atura al meu costat. Es mira el cartell. Estic a punt d'establir conversa amb un (pre)històric del techno? Algun deixeble d'Stockhausen?
-"6 euros. Luego se lo quedan todo para ellos".-. "Toma ya", penso en el barceloní en què m'he criat. Afecta això als DJ's o a la música en general?
Em sembla interessant que una de les escenes amb més poder de convocatòria es mulli per alguna causa: un centre de rehabilitació d'alcohòlics al barri de Gràcia.
DJ's de totes els pelatges que ofereixen un 2x1: observar l'estat de l'escena a la ciutat (encara que hi hagi convidats) i ajudar gent que ho necessita. Per 6 euros.
Algú ha pensat que més d'un haurà currat la nit del dissabte?
Més info a: www.djscontralafam.org

Acció i web de TRES

TRES
25 de setembre. Pça de Sant Felip Neri. Barcelona.
El 8è "còctel silenciós", va constituir una experiència que em recordava alguns moments de silenci en esglésies. En el silenci consensuat tot és un succés. En ocasions, provocat per elements previstos, com l'aigua de la font de la plaça o el so de les tubes, i en altres, accidentals, com Els Segadors cantats en una plaça veïna, el molest "soroll visual" ocasionat per les llums de les càmeres, o el moment de moviment dels arbres de la plaça pel vent. Imprescindible el recull de textos de la seva web: http://elsilencio.com. Foto de JR.Guzmán.

Concert de Facto Delafé

FACTO DELAFÉ
23 de setembre. BAM. Pça Joan Coromines. Barcelona.
Tot i no poder comptar amb les projeccions que havien de complementar el seu espectacle, Facto Delafe han triomfat a casa seva. A l'hora que "concedeix" la programació del BAM per als grups de la ciutat, les nou de la nit, la Pça Joan Coromines estava plena de gent força diversa, que els anava a veure a ells. I no han decebut. L'esperit positiu de la seva proposta també ha funcionat amb un auditori gran. Tan de bo aconsegueixin mantenir molt de temps aquest punt que no els fa ni pedants ni bobos.
Entrevista d'Anna Cerdà a Nativa 30